Mini Mixte: Derrota per apendre
C.B. CAN PARELLADA 27-26 U.E. SANT ANDREU
Hem perdut. Merescudament. El resultat és enganyós per qui no pensa en el marcador. I això és el que ens ha passat tant a l'Edgar, com a mi, com a tots els nostres jugadors i jugadores. Abans que res: no hi ha excuses, només hi ha coses per aprendre.
Abans de començar, mitja hora de retard. Un partit entre dos equips que no s'acabava mai. La concentració ha sigut difícil de mantenir i més quan esperes tanta i tanta estona fora. Més preocupats per si jugaríem amb el primer o amb el segon equipament, tots ens hem acabat despistant. Però anem al gra. Anem al partit.
Molts condicionants estranys. I no vull que soni a excusa, simplement com a característiques del partit per ambdós equips. Primer de tot, un àrbitre molt fi xiulava tot el que veia. Tant per nosaltres com per ells. Qualsevol toc al jugador amb pilota, falta. Tant fins al punt que ha xiulat a en Pau 5 segons pivotant. És la primera vegada en tota la temporada que veig que xiulen això a edats de Mini. La pista tampoc ajudava. Relliscava força. Les pilotes botaven com si fossin globus i l'afició - tant la visitant com la nostra- ha estat molt, molt calenta. Ja ens entenem... Què vull dir amb això? Que ens hem vist en un context poc comú per nosaltres, tant nens i nenes com entrenadors. Centrant-nos amb nosaltres, no hem començat malament. Al contrari, per primer cop hem començat intensos. Però al segon període tot ha canviat. La cosa no pintava bé, i anava passant el temps i fèiem més faltes que punts. La Cèlia - que avui ha jugat el seu primer partit- s'ha carregat amb quatre faltes en vuit minuts. Però no era l'única, i els altres de mica en mica anaven sumant més i més faltes. Res semblava que pogués alterar el partit, fins que hem tingut el nostre moment: parcial de 3 a 12 - dels 26 que hem fet - en qüestió de 3 o 4 minuts. Pressionant, asfixiant, anotant cistelles fàcils i amb un Arnau en estat de gràcia. L'Arnau avui cal destacar-lo per la seva gran concentració - més enllà dels triples-. Parlava amb els seus pares just abans del partit i remarcàvem això, especialment el seu pare. L'Arnau dient que sí. I sí, tenia la lliçó ben apresa. Però ha sigut un miratge. Just després del temps mort, tot ha tornat a ser com abans. Passes de sortida. I més passes. I ens anàvem carregant de faltes i més faltes. No m'agradava com anava tot. Sortíem ràpid al contraatac - a part de les invalidades per passes de sortida - però amb desordre. El partit anava passant i sí, cada vegada teníem més la sensació que no trencàvem el partit i que cada vegada estàvem més al seu territori, al seu domini. Hem arribat a pensar que perdíem de vuit o deu punts: cosa que és una errada greu tan meva com de l'Edgar. Si haguéssim sabut que estàvem a un sol punt de l'empat, segurament un temps mort l'haguérem fet i qui sap què hagués acabat passant. Està clar que també és una lliçó i nosaltres tampoc hem fet avui les coses bé.
Posteriorment, amb els que hem dinat, hem passat una gran tarda junts. M'adono que som un grup. Som un. I es porten bé entre ells. Riuen, juguen, parlen, i això ens crea molt d'orgull. Veure com gaudeixen d'aquest esport, com fan amics i com uns i altres es van coneixent dóna un grau de satisfacció molt més elevat del que pot fer un punt amunt o un punt avall. Hem perdut, però amb un somriure. Crítics però orgullosos. Competitius però respectuosos. Petits, però molt grans. I no us preocupeu, a la tornada,
Tornarem.
Autor: Ricard Iglesias
