top of page

Crònica Mini Mixte: Somriures


U.E. SANT ANDREU 73-23 C.B. SANT MENAT BLANC


Us prometo que tenia ganes ja d'escriure. Després de la festivitat, tots tornàvem a la feina, a l'escola, a la universitat, al bàsquet, a la rutina. Tant l'Edgar com jo sabem de la importància de tornar amb bon peu, després d'un parell de setmanes on ja havíem començat a treballar el que ja havia mencionat feia temps: el "passar i tallar".


D'entrada, i sabent el nivell de dificultat que ens trobaríem, els vam negar que fessin el contraatac durant el partit. M'explico. La nostra primera idea sempre és córrer, fer contraatac, robar la pilota el més a prop de la cistella possible i fer cistelles fàcils. Però també creiem que quan ens trobem amb un equip que ens pressiona molt més i no ens deixa córrer amb facilitat, necessitem altres recursos bàsics en la distribució del camp. Ja vaig dir que ens fixarem aquest darrer trimestre en perfeccionar el màxim possible tots els aspectes tècnics, però també volem acabar el curs amb la integració d'aquest concepte "passar i tallar" imprescindible. I quan més ràpid l'assimilin, millor! Sembla mentida, però rescindint d'un joc més boig i més d'anades i tornades, l'equip gaudeix més i es fa un joc més vistós.


Practicarem tot això el que queda de temporada i caldrà trobar el mix entre contraatac i jugar amb més conservació. I per fer això, es necessita que l'equip estigui concentrat, millori molt més en tècnica i entengui - no memoritzi- quina és la nostra manera d'entendre aquest joc.


Dit això, el títol de la crònica fa referència a una cosa molt més important. Fa referència al que recordaran quan siguin més grans. Recordaran el somriure, les cistelles, i sobretot l'equip. Avui algú m'ha dit a cau d'orella: " Has vist Ricard? Són una colla". No són companys, són amics. Mai he tingut la possibilitat de jugar a bàsquet amb amics. Aconseguir que ells ho siguin és una de les coses que més satisfacció em treu com a entrenador. He marxat aquest dissabte de l'Escola Pegaso amb un somriure a la cara pel que havia vist al meu cervell i pel que havia notat al meu cor. Avui és un dia que d'aquí temps es convertirà en nostàlgia. Ja surt el sol. I el sol es constitueix amb cadascun dels somriures de tots els jugadors i jugadores d'aquest equip. Nil, Isaac, Alexandra, Cèlia, Daniela, Arnau, Pau, Ona, Miquel, Dani i Ada. Des del que llença fins al que anima a la banqueta. Des del que es desespera fins al que hi creu. Des del que parla fins al que escolta. Des del que balla fins al que salta. Des del que xoca la ma fins al que deixa el palmell. Des del que abraça fins al que es deixa estimar.


Som tots.


Som un somriure.


Som un.


Autor: Ricard Iglesias


Notícies destacades
Notícies recents
Archive
Xarxes Socials
  • facebook
  • Twitter Round
bottom of page